El Constructivismo en el aula. César Coll
Aquest text ha estat molt interessant, ja que ens ha introduït bastant quina és la idea i l’objectiu del constructivisme, metodologies, formes d’ensenyament/aprenentatge.
Ha set una mica complicat recordar activitats que vaig realitzar a l’escola. Però fent una mica de memòria i recordant els mestres que varem tenir amb les amigues, ha set més fàcil recordar les diferents metodologies de cadascun i les seves formes de donar la classe.
Començaré amb preescolar, tinc un bon record de la mestra i també de l’aula. Ens deïem “Los Delfines”. Dins de l’aula, teníem el que és diu racons. Era un espai molt ample i estava dividit en diferents zones. Teníem el racó de sa biblioteca, per llegir petits contes amb sa mestra, un racó que era per dormir, relaxar-se. També havia un petit menjador ( que recordo que alguns menjaven dins i altres fora) í les taules col•locades en cercle i la mestra donava voltes quan fèiem algun treball individual. I l’espai més gros era per fer murals a terra. Crec que s’apropava molt a un mètode constructivista, és molt difícil recordar però a primària si que puc diferenciar millor les metodologies dels mestres.
Faré una petita comparació de dos mestres que ens varen donar la mateixa matèria, coneixement del medi de dos formes molt diferents. La primera mestra que varem tenir donava la classe d’una manera molt activa, tots participaven, fèiem jocs, i sortíem al camp. Quan va tocar l’explicació de la naturalesa,dels arbres, plantes,(diferenciar perenne, caducifoli...) ho va ver amb el llibre i exercicis a classe però llavors varem fer una petita excursió i cadascun havia de recollir diferents mostres i a classe classificar-ho i fer una petita explicació. Tothom havia de buscar i reconèixer els diferents tipus de plantes o arbres i explicar el perquè. S’apropa a la teoria constructivista, ja que no nomes era memoritzar un concepte, ella volia que tots ho entenguessin i la participació de tots era molt important. Després de fer el treball, s’exposava i es debatia si algú no estava d’acord. I no contava només la nota de la prova escrita, al llarg del curs, també tenia en compte la participació, l’esforç e interès de cadascun.
Però al següent curs es va canviar de mestra. Recordo que coneixement del medi m’agradava molt, però vaig canviar de idea a l’any següent. La seva forma de donar la classe era totalment tradicional, no s’apropava ni una mica al constructivisme. Arribava a classe, a l’atzar triava un alumne que llegia el punt a tractar aquell dia. Després ens feia subratllar el que ella deia que era més important. Els nostres deures era arribar a casa i tot el que havíem subratllat copiar.-ho a la llibreta en forma de resum. I quan arribava l’hora de l’examen memoritzàvem tot el resum, perquè eren les respostes a les 10 o 20 preguntes que posava. No hi havia cap mena de participació a la seva classe, ni treballs en equip, tampoc individual, ja que la seva dinàmica era sempre la mateixa, la que explicat abans. Tots els alumnes memoritzaven aquell resum i el dia de l’examen, després de fer-ho, ens oblidàvem de tot perquè ni ho havíem entès, tampoc explicat i per tant no havíem assumit cap d’aquells conceptes. Així dons, nomes avaluava l’alumne amb la nota final.
Per poder apropar-se més a la teoria constructivista, és podria haver continuat amb la dinàmica del curs anterior. En lloc de dir la mestra el que s’havia de subratllar ho haurien de fer els alumnes per tal de vora si entenen el text i poder diferenciar les coses més important de les que no ho són tant. Fer exercicis a classe i preguntar, per poder atendre als dubtes dels alumnes, que comprenen del temari i que els hi costa més.
Una activitat que recordo molt de tercer de primari, i que ens agradava molt era aprendre les diferents parts del cos. Cada vegada que es feia, es triava un alumne a l’atzar, sortia davant de tota sa classe i pujava damunt una cadira. Els altres es dividien en petits grups de 4 o 5. Llavors la mestra senyalitzava una part del cos i cada grup escrivia la seva resposta. El grup que més encertava era el guanyador. Tots participaven i com era real, era el cos d’un company i no d’un llibre feia més gracia als alumnes i cridava més l’atenció dels alumnes. Tots mostraven interès i al final del dia tots havien aprés on es trobava cada part del cos.
Una altra activitat que crec que s’acosta bastant a la teoria constructivista es la següent. Si recordo be, es feia a quart de primari a llengua. Aquesta mestra li agradava molt fer debats i comentar sobre els llibres que ens feia llegir. Havia un premi al més original i treballat. Donava un llibre que tots els alumnes havien de llegir. Després cadascun havia de fer una nova portada al llibre ( que tingués relació amb l’historia però que fos original). I respondre a unes preguntes i fer un petit resum. Tothom podia llegir el llibre, però el seu objectiu era que ho entenguéssim per poder respondre sense tenir el llibre davant i fer un dibuix relacionat amb ell. Tots s'esforçaven per fer el treball més bonic i original, i com només guanyava un nen per llibre, volien llegir mes per tal de tenir una altra oportunitat.
“Agapito” és un joc que varem fer per aprendre els verbs. Aquest es un tema una mica complicat de donar, perquè es una cosa que aprenem tots de forma mecànica, memoritzant, sense una explicació de perquè son així. Però el mestre va trobar una forma més divertit i amb la participació de tots per donar el temari. A casa, cadascun havia d’intentar aprendre els diferents verbs i al dia següent a classe feien el joc, que consistia en: el mestre tenia totes les diferents conjugacions verbals dins d’una bossa de plàstic, escrits en un paper, cada alumne tenia punts ( no record be, 4 o 5 punts), i a l’atzar, cada nen o nena triava un paper de sa bossa. El verb que li tocava ho havia de dir, i crec que es podien equivocar nomes una volta. Si ho deia be, se li sumava un punt, i si ho deia malament o no s’acordava, se li treia un punt. Tenia l’oportunitat de consultar amb un company, i compartir el punt si ho deien be. Crec que si s’apropava a un mètode constructivista, ja que no ho feia directament a classe, amb el llibre i preguntant un darrera l’altra, va intentar fer-ho més dinàmic. I una forma de confiar i consultar amb els companys quan un alumne dubtava. Varen ser unes quantes sessions. Recordo que ens ho passaven molt be i els verbs ens agradaven, els trobàvem divertits.
De primari no recordo molt més, però de secundari fent memòria crec que teníem més mestres tradicionals que constructivistes. Les formes de donar la classe de molts eren molt similars als que he mencionat de la segona mestra de coneixement del medi, però em dona la sensació de que a vegades no era perquè el mestre volia, sinó que al final del trimestre s’havia de donar un cert temari, i la forma més rapida és : mestre llegeix, alumne memoritza i examen, en lloc de fer treballs, debats, etc. I un clar exemple d’aixó, em va succeir a batxiller, concretament a história. Aquesta professora la vaig tenir a quart d’ESO, feia unes classes molt interessants, amb debats, fèiem treballs d’investigació en equip i altres. Però quan vam arribar a segon de batxiller tot això va canviar. Tant la professora com alumne tenia la pressió de selectivitat, i això va fer que la seva metodologia canvies totalment. Arribava a classe amb el temari del dia, nosaltres teníem fotocopies, era un resum que feia ella i ens el donava. I aquell resum era el que preguntava a l’examen i el que varem memoritzar. No teníem llibre, nomes això.
Crec que respecte a l’educació s’ha avançat molt, tenim més recursos, i la mentalitat de la gent canvia. Fa falta treballar dia a dia, ja que la teoria constructivista implica molt de treball, i esforç per part del que ensenya com el que aprèn. Crec que n’hi ha més beneficis i satisfacció, tant per el mestre com per l’alumne.
.jpg)
